A terra, serradura, residu de l’acció, el tall, la gúbia, la fusta. Roman tranquil·la, cau balancejant i es posa sobre el terra, espera. A migdia, la llum que entra des de la clariana pel sostre del taller fa visible com la serradura genera una mena de ball, espurneja, es mou amb les passes, girs, moviment de taulers, màquines, ferramentes… S'engendra un remolí que recorre des del peu fins al genoll metre l’artista treballa, remolí, pense, que recorreria l’ebenista que habitava aquell espai quan la producció no era en massa, quan els motles, motlures i cants eren una realitat; quan s’apaguen les llums, cau balancejant i es posa sobre el terra, descansa.

Habita la ment aquella pregunta, afirmació, metàfora, i si les parets parlaren, i si ho fera el material, que no sols ha vist, ha recorregut, ha sentit aquesta corporalitat de l’ebenisteria, on del tauló més gran fet de la fusta més massissa, al detall més menut amb la xapa més fina, han necessitat d’un cos. Un cos que les aculla. En aquest contacte, es deixen descobrir, surten proposicions que el material torna a forma de resposta, llançant suggeriments, elaborant narratives, generant una conversa. No sols amb aquella que el treballa, sinó, amb tot el que succeeix a l’espai, amb les persones que el transiten, l’han transitat i amb qui es relacionaran una vegada traspassats els esdeveniments previstos. D’on vens i on vas?

Perquè cada cos és un arxiu. […] un arxiu no emmagatzema, actua.
— Isabel de Naveran, Envoltura, Historia y Síncope

La serradura remoreja, conta històries que no es poden escoltar, observe amb el tacte, l’olfacte, l’oïda. S’obri la porta, unes passes recorren amb naturalitat i soltesa el taller d’ebenisteria, comparteixen un ritme. Un taller, del que encara que coneixen els seus racons, en l'acte de deambular es deixen sorprendre, travessar, permear, contagiar, per tot allò que l’habita, que el fa ser, amb el que es (re)troba. A La cruesa de la seua exposició, Claudia Pastomás desplega aquest posicionament de sensibilitat i fragilitat permetent-li redescobrir l’espai i formes de fer, generant un imaginari personal, un imaginari que transita l’oblidat, l’antic camí de l’obsolet.

Buscar significa tindre un objectiu. Però trobar significa ser lliure, estar obert, mancar d'objectius.
— Hermann Hesse, Siddhartha

Hi ha els qui volen deixar arrere les artesanies manuals com una cosa del passat, però, per a mi, el que importa no és si un objecte és nou o vell, sinó si es tracta d'un producte honest i sincer.
— Soetsu Yanagi, La belleza del objeto cotidiano

Allò que navega entre l’antic i l’obsolet, entre el desús, l’oblit, el fet de romandre, el fet d’haver format part d’una professió durant molt de temps. Desmemòria lligada als nous sistemes de producció i organització econòmica. Al segle XX, amb el fordisme, les feines es divideixen i mecanitzen. El declivi s’accelera amb el postfordisme. I ara, on queda l’ofici?

Una mirada melancòlica, una mirada que intenta recordar, una mirada que reconeix el que li han contat, una mirada que no sap de què es parla. La marqueteria, l’ornament, on queden en l’actualitat?

Claudia Pastomás es posiciona al taller d’ebenisteria des del paradigma actual per enfrontar allò obsolet, per redescobrir i generar noves lectures. Recupera el treball manual, centra’s en l'ebenisteria i la marqueteria, reinterpretant formes de fer preexistents, reconstruint mitjançant elements que porten i generen estranyament.

Quin treball intervé en la fabricació de coses, que fan que prenguen la forma d'esta o d'aquella altra cosa?
— Kate Briggs, Este pequeño arte

La marqueteria –buit, cavitat, puntillisme– és l’eix principal d’aquesta exposició. L’ebenisteria talla i encasta. La marqueteria combina xapes menudes per crear ornaments. Ara, els processos abans ocults es revelen: trencaments, cintes visibles, imperfeccions que esdevenen protagonistes.

El treball de Claudia és un gest mínim que fa tentinejar la tradició artesanal, revelant formes de fer que ja no es veuen. La instal·lació de caràcter pictòric convida a observar ombres, textures, vetes, a explorar més enllà de la pintura. És una proposta que resignifica el procés mateix.

L'estètica sempre naix de la realitat i la vida quotidiana.
— Junichirō Tanizaki, Elogio de las sombras

S’entreveu la fibra de la xapa. Les estelles i imperfeccions s’accepten. La marqueteria es projecta a gran escala, en diàleg amb materials industrials. Els ornaments no són acabats, sinó cavitats. Es resignifica el buit. La llum que travessa crea un univers flotant.

La proposta genera un espai d’estranyament. Posa en tensió el record i la materialitat. La marqueteria conviu amb materials industrials. Fibres, aglomerats, contraxapats i fustes nobles dialoguen. El resultat: obres que són a la vegada alienes i pròximes.

El nostre tema és el conjunt d'aquelles arts per mitjà de les quals els éssers humans han embellit els objectes familiars de la vida quotidiana.
— William Morris, Las artes menores

La mà recorre la superfície. Les formes revelen una arqueologia. La cruesa de l’exposició no només mostra matèria, sinó narrativa. Exposa el procés. Reactiva la serradura, les formes, l’espai, la sensibilitat.

Excavar és un gest que requereix acatxar-se, fer un esforç amb les mans i els braços…
— Isabel de Naveran

Un cos que acull. Un gest que habita l’estranyament. Claudia reconstrueix, mostra el que no ha de ser vist. Ara, cau balancejant i es posa sobre el terra, s’enlaira.

Per Àngels P. Núñez